Aintzane Vegas

Just avui faig l’última tongada de donació de llet perquè ara ja fa un mes que el Jan, que va néixer a l’octubre, ha començat a menjar i la producció m’ha baixat. Aquesta és la segona vegada que dono. També ho vaig fer amb el primer fill, el Julen, fa tres anys. Llavors va ser menys temps però més quantitat. Però he donat molt, al principi em treia llet 2 o 3 vegades al dia, i m’he tret fins a 3 i 4 potets al dia. El meu fill pesava 9 kg amb 6 mesos! És que tinc molta llet!

Vaig començar a donar perquè quan vaig tenir el meu primer fill, tenia tanta llet que em feia mal i l’havia de llançar. Jo tenia una amiga infermera que quan ho va saber em va dir que la llet era ‘or blanc’ i que anés immediatament a l’Hospital Joan XXVIII perquè m’explicarien com donar llet. Hi vaig anar i em van donar totes les facilitats del món.

Amb el segon fill, el Jan, he estat molt conscient de lo important que és la llet materna per alguns nens. Vam tenir un ensurt amb en Jan al néixer, va quedar ingressat quinze dies per una infecció per un bacteri. Van ser dies de molta angoixa perquè no sabíem què passaria, va arribar a 60 pulsacions i ben groc. Vam compartir aquests moments amb d’altres pares que tenien fills prematurs ingressats. La companya d’hopital del Jan era molt prematura i estava sempre tapada. Les mares em deien: ‘quina sort que tens de tenir tanta llet’, veien que me la treia i que la donava al Banc de Llet i em donaven les gràcies, encara que està clar que no era directa pels seus fills.

Amb perspectiva ho recordo amb emoció, però en aquell moment el que comparties és l’angoixa, i a la sala d’espera, només veies els pares que sortien perquè els havien donat l’alta i esperaves que et toqués a tu aviat. Perquè al principi no sabíem què passaria, si se’n sortiria. Ningú no ens ho havia assegurat.