Carme Samsó, infermera del Bang de Sang a l'Hospital de Sant Pau

Treballo d’infermera al Banc de Sang i Teixits de l’Hospital de Sant Pau, rotant en tots els àmbits:  donacions de sang, transfusions, afèresis…etc. I aquesta és una situació nova per a tots.

Hem notat molt el suport de la població i dels donants, ens estan mimant molt

El que més m’ha impressionat des de l’inici del confinament ha estat la reacció dels donants, com la gent s’ha abocat a donar, no han deixat de venir, i tothom ha mostrat una gran comprensió cap a la nova situació. Es respira molta col·laboració i solidaritat en tot moment. Els donants que venen es fan molt el càrrec que és una situació de canvi. Tenen tota la predisposició a fer el que els diem: anar al lavabo a rentar-se les mans, posar-se la mascareta, respectar la distància de seguretat.
Hi ha molta gent que porta la seva mascareta. I la gent ve espontàniament a portar-nos tot tipus de material ; mascaretes casolanes, pantalles protectores que imprimeixen amb 3D, aliments..etc. Hem notat molt el suport de la població i dels donants, ens estan mimant molt.

L’ambient de por és el pitjor

I l’altra canvi per a mi ha estat el fet que estic part del dia tancada en una habitació amb una pacient que ha fet una Púrpura trombocitopénica trombótica (PTT), sospitem que induïda pel COVID19. Li faig recanvi plasmàtic cinc hores diàries. Aquesta dona, la Merche, té 57 anys i des de fa 20 dies que no pot tenir contacte físic amb la família. Jo sóc el seu únic contacte diari i més proper, ja és una mica com si fóssim família. El dia que li vaig ensenyar una foto meva es va quedar parada, i és que jo no ho havia pensat : ella no sap quin aspecte tinc perquè només m’ha vist camuflada, amb mascareta i el vestit protector. En aquests casos, el pitjor de tot plegat és la falta de contacte humà. Imagina’t que no et pot venir a veure ningú.

La por. L’ambient de por, és el pitjor.  Tots tenim por del COVID19, però sobretot, la por és de contagiar algú altre. A mi em fa por que, sense voler, pugui contagiar la meva família. Intento protegir-me al màxim, però en aquest clima de por, ser tu la que tranquil·litzes els demés, quan tu també tens por, a vegades es fa difícil.

És molt bonic que valorin així la nostra professió

I el que m’ha reconfortat molt i he trobat genial ha estat el reconeixement de la gent, els aplaudiments, la gratitud de tothom. Sentir aquesta escalfor, sobretot perquè la feina de les infermeres i els infermers sempre és la cara oculta, sempre estem com a l’ombra, i és molt bonic que valorin així la nostra professió.

Crec que el pas del COVID19 deixarà una senyal important i marcarà un abans i un després en tothom, sobretot pel que fa els sistemes de relacions i de protecció als hospitals. Quan vaig començar a estudiar els mitjans de protecció no tenien res a veure amb l’actualitat, no érem tan estrictes. Crec que ens farà ser més conscients de la importància de la prevenció a nivell hospitalari: ja sabíem que l’hospital era un focus de contagi, però hem d’anar més protegits.

A l’hospital s’hi haurà d’anar només lo just

A nivell social, penso que ens constarà molt tornar anar a un concert, o a les piscines públiques, per exemple. I a l’hospital, s’hi haurà d’anar només lo just, no com passava fins ara.