Isabel Egido, donant amb el seu fill Pol

Dono sang des de ben jove, no pas per un costum familiar, sinó perquè sempre m’ha semblat que era molt necessari i que era una manera d’aportar a altra gent d’una forma senzilla.  Pràcticament no he fallat mai, potser per l’embaràs o per alguna absència per feina, però sempre que he pogut, he anat a donar sang, un parell o tres de vegades l’any, sempre que el Banc de Sang ha vingut a fer una campanya al poble. I aquesta darrera vegada ho he fet amb el meu fill, Pol, de 7 anys.

Ens va ajudar a conscienciar-nos la mort del pare

A casa, cap dels germans no hem viscut la donació així habitualment i, tot i això, jo he estat la més conscienciada. Però es pot dir que com a família, vam tenir un punt d’inflexió important fa tres i tots ens vam conscienciar molt més de la importància de donar.

El meu pare va quedar amb mort cerebral per un derrame. I llavors, el personal del Trueta amb molt de carinyo ens van fer la pregunta terrible: ens van dir que hi havia la possibilitat d’ajudar altres persones amb la donació d’òrgans. I encara que el pare no va deixar-ho per escrit, vam decidir que teníem la possibilitat de salvar persones i vam accedir-hi. Vam decidir donar els seus òrgans i teixits per a d’altres persones.

I un cop presa la decisió, ens va omplir molt a tots quan al cap d’uns mesos vam rebre una carta en la qual no només ens donaven gràcies els receptors dels òrgans, sinó també les famílies. Perquè les famílies també patim molt quan un familiar està malalt i la seva vida depèn d’altres persones, en aquests casos, de la donació d’òrgans.

Ens va omplir molt ser conscients que el pare viu en el cos d’altres persones

Així que, malgrat la pena de pensar que el pare ja no era entre nosaltres, ens va omplir molt ser conscients que viu en el cos d’altres persones.

I fa poc vaig decidir que el meu fill, el Pol, m’acompanyaria a donar sang perquè volia que ho ‘normalitzés’. Volia que igual que anem a comprar, o a la cafeteria, veiés que no costa res. Que la gent que t’atén són molt agradables, que la punxada és petita i que no és res en comparació amb el gest de donar sang.

I ell s’ho anava mirant tot i preguntava si feia mal, què era la sang ..etc. La seva reacció va ser molt positiva, no va tenir por en cap moment. I va acabar dient que ell també donaria sang i que de gran, volia ajudar els altres. Ara, la meva feina és que em vagi acompanyant i ho vagi incorporant, fins que pugui donar, als 18 anys.

Animo a d’altres pares que vagin amb els seus fills a donar sang, que ho normalitzin, que no sigui una cosa tabú. És com quan algú es mor, bé que ho expliquem el millor que podem. També la normalitat d’anar a fer-se una punxadeta és molt insignificant respecte el que representa per d’altres persones que és rebre més vida, o més qualitat de vida.

Igual que als 18 anys podrà votar, ara ja sabem que també podrà donar

I que de ben petit que vegin que igual que es compren les medicines a la farmàcia, o es va al súper, que també forma part de la normalitat ajudar a donar vida. I que no costa pas res, que la punxadeta és insignificant amb el que podem arribar a ajudar. I que a més, t’omple com a persona.

A mi m’és igual el que sigui el meu fill; enginyer o paleta, el que vull és que sigui bona persona i ajudar els altres és també ser bona persona.

La meva feina és assegurar-me ara que igual que sabem que als 18 anys podrà votar, ara també sàpiga i incorpori que als 18 anys, ja podrà donar sang.