Maria Simon, donant de llet amb dol perinatal

Aquest mes d’abril farà dos anys que l’Estel va morir, poc després de néixer. Va néixer amb polimalformacions físiques, quan tenia 22 setmanes. Els metges ho van veure a la setmana 17. Llavors vam fer amniocentesis, i va sortir bé. El cas és que genèticament la nena estava bé. Però físicament, no.

Ens vam preparar molt bé per a la interrupció de l’embaràs, vam fer els rituals que vam necessitar, els que em van sortir del cos, vam anar als llocs que eren importants per a tots tres. I jo, vaig viure l’última setmana, com si fos l’última setmana de la meva vida. Vaig estar 25 hores de part. L’Estel va néixer  i vam estar amb ella 90 minuts.

Ningú et prepara per al després, ni tan sols a l’hospital

El que puc dir és que et preparen molt bé per a l’hora de la interrupció de l’embaràs, però ningú ho fa pel després. «I després, què? em preguntava jo». Puc dir que he sentit que després, l’acompanyament desapareix.

A mi, directament, sense preguntar-me res, em donaven la pastilla per a interrompre la lactància. I després, ja res més, es pot dir. Ningú t’informa de res més. No et parlen de les diferents opcions i això no és just. La família ha de poder escollir. La informació s’ha de donar a les mares.

Per sort, el meu home, em va dir que havia vist per internet que hi havia la donació de llet materna. Quan ho vaig dir a l’Hospital, em van mirar com si estigués boja. I vaig optar per fer-me donant de llet materna.

El zom-zom de la màquina era com respirar amb la nena

I haig de dir, que la lactància per a mi va ser com mantenir la connexió espiritual amb la nena. Cada extracció era com estar connectada amb la meva filla, el zom-zom de la màquina era com respirar amb la nena. I pot costar d’entendre, però per a mi, va ser molt reparador. Era emocionant. No era dolorós.  A cada donació, feia coses especials.

En la tercera donació vam fer un cartell pintat a mà que és el resum de què significa una lactància amb dol  i que tenim gravat en vídeo.

Amb l’Estel vaig donar tres mesos fins que vam intentar quedar-nos embarassats de nou.

Després de la mort de l’Estel vaig entrar en un estat que em va fer buscar sense parar alguna explicació d’allò que havia passat. Per internet vaig veure una noia com jo, que havia tingut diverses pèrdues i que  explicava que tenia la síndrome antifosfolipídica. Jo havia tingut avortaments abans de l’Estel i després. A l’hospital vaig demanar que em fessin un estudi de trombofílies, però com que no ho van voler, m’ho vaig fer per privat. I va resultar positiu.

Llavors al Trueta em van acabar de fer l’estudi complert de trombofílies, per corroborar l’estudi del centre privat. Vam trobar un especialista immunòleg a Madrid i vaig fer el tractament per poder quedar-me embarassada. A més, vam descobrir que el meu home i jo som incompatibles. Això explicava els avortaments de primer trimestre. I a banda, el síndrome que tinc jo fa que el meu cos rebutgi l’embrió que està format amb l’esperma del meu marit, motiu pel qual havia de prendre immunodepressors.

Ara tinc el Gil, que és el meu arc iris. Té 8 mesos. Va néixer prematur i amb molts problemes per iniciar la lactància. Ara però, que ja la tinc més instaurada, és quan em torno a plantejar la donació. Aquesta vegada però, serà ben diferent. Segur.