Fa gairebé deu anys, la doctora de la Vall d’Hebron que ens atenia em va dir que en Pau era el primer nen que rebia llet materna de Banc. Em va demanar permís per donar-li. I jo li vaig dir que fes el que fos per salvar el meu fill. Havia nascut a les 28 setmanes.
Quan em vaig quedar embarassada del Pau, tot anava bé. Però em van dir que era d’alt risc i que m’anirien controlant-lo. Això va ser a l’Hospital de la Vall d’Hebron.
Vaig trencar la bossa quan estava de cinc mesos
Vaig tenir la mala sort que se’m va foradar la bossa. I al principi, vaig haver de fer repòs. Estava de tres mesos i mig. I vaig començar a ingressar i anar i venir de casa. I al final, el metge em va dir que m’hi havia de quedar. I va ser un sotrac perquè teníem una nena de 6 anys i el meu marit i la meva mare s’ho tornaven per venir. Barcelona de Muntells queda lluny i vam fer com vam poder. Vaig estar ingressada 3 mesos. Van veure que tenia preeclàmpsia.
Jo anava perdent líquid cada dia i el Pau va sobreviure amb un cm de líquid amniòtic. És un supervivent.
Un bon dia, em vaig notar que no perdia líquid i que tampoc sagnava i em va venir un dolor molt fort. I llavors, els metges van córrer. Em van fer cesària. I vaig començar a sagnar sense parar. Em posaven bosses i bosses de sang i tal qual entrava, sortia.
Tenia preeclàmpsia, em van fer cessària i em van haver de posar moltes bosses de sang
Vaig tardar 8 dies a conèixer en Pau. D’aquells dies de l’UCI l’únic que recordo és una doctora amb qui vaig agafar molta amistat que em va dir; ‘has tingut un fill preciós’. De la resta, no recordo res. Vaig tenir una hemorràgia molt forta. Em van haver de posar moltíssima sang. No sabien si me’n sortiria.
El Pau va néixer quan tenia 28 setmanes. Va estar 109 dies ingressat. A l’hospital tothom ja em coneixia com ‘la del 12 d’agost’, perquè va ser un part molt sonat. Els vaig donar molta feina. Mesos després un anestesista em va explicar que una companya seva es va desmaiar de tantes bosses de sang i la van haver de deixar-la a terra en un racó fins que van poder atendre-la.
De fet, el meu marit es va fer donant de sang després. Perquè vam prendre consciència de la importància de la donació, jo no vaig poder pels fàrmacs que havia de prendre. No era compatible, em van dir.
No vaig poder conèixer el Pau fins al cap de 8 dies
Els primers dies de Pau, va venir una doctora i em va dir que hi havia el problema que jo no podia extreure’m llet pel Pau perquè m’havien posat massa fàrmacs al cos els dies de l’UCI. Em va demanar si li donava el permís per parlar amb el Banc de Llet Materna. Nosaltres ens vam posar a les seves mans, que fes el que fos necessari per al Pau, per salvar-lo.
El van haver d’operar per enterocolitis, la immaduresa intestinal dels prematurs
Així va ser com en Pau va ser el primer nadó prematur que va rebre llet del Banc de Llet Materna. La doctora ens va dir que ho havien considerat i que el cas era prou greu perquè no sabien si se’n sortiria si no li donaven llet materna. No hi havia massa opció.
I recordo com li posaven la llet per via nasogràstrica i li passaven la llet a poc a poc. I lentament es va anar recuperant.
La seva estada a l’hospital no va ser fàcil. Va resultar que vomitava. I li van trobar l’enterocolitis. Ho solen tenir els nens prematurs perquè no tenen la suficient maduresa intestinal. I el van haver d’operar. I durant els mesos d’ingrés, va patir 3 sepsis i una sospita d’una quarta. Va haver d’entrar a quiròfan per poder posar-li una via per la jugular. Com sempre dic, és un supervivent!
Pau va estar 109 dies ingressat i poder anar anar a casa va ser el regal d’aniversari per la seva germana gran
Recordo que al cap d’un mes, clavat. Vam sortir de l’hospital. Va coincidir amb l’aniversari de la meva filla. I recordo que la doctora li va preguntar quin seria el millor regal per a ella. Ella va dir que tenir ‘lo mano’ a casa (el germà, com li diem aquí). I la doctora li va espetar: ‘ doncs si no passa res, serà el millor regal que tindràs’.
El Pau ara té 9 anys i fa vida normal, li ha quedat el problema de l’intestí i de varius, perquè va estar molt temps punxat per tot arreu. I com molts prematurs, la qüestió de l’aprenentatge és lenta. I molts mestres, en el seu moment, no n’eren conscients. Ara, espero que la cosa hagi anat canviant. Nosaltres continuem fent les revisions a l’Hospital de la Vall d’Hebron, on el segueixen des que va néixer. Estarem sempre agraïts a tot l’equip mèdic que ens ha dut allà des de sempre.
“M'havien salvat la vida; ho havia de tornar d'alguna manera”
Marc Sellarès, víctima d'un accident greu de muntanya“Em van posar sang diàriament durant cinc setmanes”
Tanit Tubau, pacient de la malaltia de Crohn“Amb el càncer, la meva germana no podia donar i em deia que ho fes per ella”
Anna Boltes, donant de sang