Yolanda Ruiz, receptora i donant

Sóc una persona molt altruista. Sempre m’ha agradat ajudar la gent. I la veritat, és que sempre havia volgut donar sang, però per una cosa o altra, ho havia fet molt poc. El motiu principal és que estava baixa de ferro molt sovint. I quan trobava el moment, no podia. Així que em trobava amb aquest impediment.

A mi em van operar per treure’m la melsa, i la intervenció se’m va complicar perquè em van trobar que al costat de la melsa hi tenia un quist. Vaig perdre molta sang. M’havien posat dues bosses i només despertar em van explicar que estava molt fluixa, i que m’havien de posar més sang. «Tranquil·la, ja veuràs que et posaràs molt bé, et sentiràs molt forta, serà com menjar-te un bistec».

La sensació va ser una passada, com un ‘xute’ d’energia

Jo diria que em van posar dues bosses més, la sensació va ser una passada, com un ‘xute’ d’energia. I em va marcar molt. És una de les coses que més m’han impressionat a la vida. Va ser un abans i un després. Llavors em vaig prometre que de seguida que pogués, el que faria, seria donar sang. Igual que jo ho havia necessitat, els altres també ho podien necessitar. Ho vaig tenir tan clar!

Ara ja torno altra vegada a donar sang, però ha estat perquè no he parat, fins que ho he aconseguit, perquè d’entrada em van dir que no donés…. i malgrat tot, vaig continuar insistint.

D’entrada em van dir que millor que no donés…

Quan em van treure la melsa, vaig anar a la consulta de la meva doctora, i em va recomanar que no ho fes: ‘home, tu tal com estàs, millor que no donis sang’, em va dir. Però vaig pensar que la meva sang era igual que la dels altres, que segur que podia servir. Vaig pensar que ‘a veure, la meva sang no és dolenta i em tindran donant fins als 70 anys…’.

Vaig anar a fer la consulta al centre de donació de sang de l’Hospital de la Vall d’Hebron. Allà el metge em va dir que el fet de no tenir melsa, no era cap impediment per donar. I em vaig quedar supercontenta. Vaig estar esperant entre 6 i 9 mesos per poder donar, fins que vaig estar bé de ferro i recuperada del tot.

I ara ja puc tornar a donar!

En certa manera he agafat el relleu de casa meva perquè la meva mare donava sang fins fa poc, i per l’edat, li van dir que ja no podia donar més. Li va fer molta pena. Però mira, ara sóc jo que dono.

Ara, quan dono, penso que estic fent un pas molt important per una persona que la necessitarà. I quan reps el mail que la teva sang està analitzant-se i després el missatge, és una passada. És molt gratificant la sensació de poder ajudar.

Trobo que és un gest que, senzillament, hauria de fer tothom.