Santiago Minguella, receptor de sang a l'UCI per Covid19

Vaig agafar el Covid19 a finals de setembre passat, i no sé encara com. Tinc botiga de maquinària agrícola a Les Borges Blanques i suposo que devia ser allà, però ningú ho sap. Tractes amb molta gent i surts i entres i, tot i la mascareta, suposo que en una feina així, es fa difícil aïllar-te.

I devia encomanar el Covid19 a tota la meva família, perquè el meu fill, els meus pares i un treballador, també el van passar. Jo vaig ser l’únic cas greu. La meva mare, amb 88 anys i delicada del cor, la va passar i s’ha recuperat molt bé.

La meva mare, amb 88 anys, s’ha recuperat molt bé

Jo, amb tres dies ja estava ingressat a l’UCI, intubat i adormit. Bé, adormit per la medicació, però recordo cada un dels malsons de tots aquells dies. Hi vaig estar 39 dies. I els que van patir més va ser la meva família. Es pot dir que em van enterrar dues vegades perquè estava molt greu i els van dir que vinguessin a acomiadar-se de mi.

Els somnis i malsons que vaig viure a l’UCI, no els oblidaré mai. Somiava que em feia mal el peu, que el tenia enganxat entre el sofà i a paret, cada dia patint. Recordo una UCI negre i bruta, i un senyor gran i gros que em curava d’amagat i m’anava traslladant de lloc, d’un boxer a un altre, a un bloc de pisos, a Cambrils…, somiava coses molt rares i angoixants, en podria escriure un llibre!

Els somnis i malsons que vaig viure a l’UCI, no els oblidaré mai

Recordo que anava amb la moto a veure una neboda que tenia una fàbrica de pizzes, i que un nebot meu es tallava la cama, coses molt desagradables.

Durant el dies d’UCI vaig rebre sang. No sé molt bé quantes bosses, ni perquè. Només sé que estava a 40 de febre i em van dir que havia estat connectat a una màquina per la qual circulava la meva sang per fer baixar la temperatura. Suposo que devia fer moltes complicacions. I sé que també em van posar plasma d’un malalt de covid19 perquè la meva família va haver de signar-ne el consentiment. Un patir enorme.

A l’UCI, vaig rebre bosses de sang i també plasma d’un malalt de covid19

M’han explicat que van estar dues setmanes per despertar-me. Estava molt violent, veia monos per tot arreu i em volia defensar. Els cridava de tot a les infermeres, es veu. I em lligaven. No dormia a les nits de l’angoixa. Però poc a poc em van anar traient els tubs i vaig anar aterrant i comprenent on era. Abans d’això tenia moltes paranoies,  i les recordo com si fossin absoluta realitat. Veia bacallans morts i secs allà penjats, ho juraria ara que hi eren!

La veritat és que estaré tota la vida agraït al fantàstic tracte que vaig rebre de tot el personal sanitari de l’Hospital Arnau de Vilanova. Quan jo era a l’UCI, vaig ser l’únic que vaig sobreviure. I recordo com es van emocionar els metges quan vaig anar a veure’ls un dia, de saber que estava bé.

Havia perdut 20 quilos, i vaig marxar a casa que em costava caminar

Les dues primeres setmanes després de ‘despertar-me’ no volia menjar, no m’agradava el menjar de l’hospital i suposo que em costava empassar. Havia perdut 20 quilos. Vaig haver d’aprendre a fer de tot de nou. Al cap de 20 dies de sortir de l’UCI vaig poder anar cap a casa, però a penes m’aguantava dret. Vaig tenir moltes caigudes a l’habitació. Sort de la família, i de primer tenia cuidadora a les nits. I a poc a poc vaig poder recuperar-me.

Ara, encara no estic recuperat del tot. Tinc una mà i un peu afectats. Suposo que és una qüestió neurològica. Tinc un dit del peu sense sensibilitat i un peu que encara no puc moure del tot bé. I la mà dreta també amb els dits adormits. No puc agafar una moneda de terra perquè no hi tinc sensibilitat. I de moment, els metges no saben dir-me el què. Haig d’esperar que passi el temps.

Encara tinc afectació neurològica a un peu i la mà dreta

Ara, vuit mesos després, encara em canso molt. El dilluns és el dia que estic millor, perquè el cap de setmana no he fet esforços. I quan estic molta estona dret o a les tardes, estic molt fatigat. He provat de treballar i no puc encara, perquè em canso molt. Tinc un munt de revisions per fer, però no et saben dir massa. El que veig és que és una cosa molt lenta. He reforçat les cames, ara em puc aixecar de terra i la força la vaig recuperant.

Esperem que a poc a poc, vagi tornant tot a la normalitat! I el que és important és que estic aquí, i que tota la família hi som!! Estic molt content!! Això és el que haig d’agrair!!.