Maria Camps, receptora de sang per anèmia severa

Beth Magre

La primera experiència va ser fa 6 anys, quan feia poc que havia tingut la meva tercera filla. Jo tenia molt mal de cap i no podia ni treballar, em sentia molt cansada i em quedava sense aire quan caminava, em costava de parlar.  Però, és clar, tenia tres fills de menys de 3 anys i tothom ho atribuïa a això. Havia de dur el meu fill a fer una analítica i llavors en vaig demanar també una per a mi. I la sorpresa va ser que estava a poc més de 4 d’hemoglobina. No m’arribava l’oxigen enlloc.

Em van ingressar i em van posar 3 bosses de sang

Em van ingressar i em van posar de cop 3 bosses de sang, ‘3 bistecs’, que en deien. I va ser un canvi bestial. Els metges em van dir que tenia una anèmia molt bèstia; no m’arribava la sang al cervell. Sempre penso que, si ningú no m’hagués posat sang, hauria arribat un dia que ja no m’hauria llevat.

De fet, quan vaig haver de tornar a l’hospital per fer les visites de seguiment, em paraven i em preguntaven si era la noia dels 4. «Ets la primera persona que conec viva amb 4 i poc d’hemoglobina», em van dir un dia. El metge em va dir que tenia un nivell d’hemoglobina incompatible amb la vida, i em va preguntar on tenia l’hemorràgia, però jo no sagnava per enlloc, aparentment. El fet és que havia arribat a tenir l’hemoglobina a 4 molt progressivament, sense adonar-me’n. Va ser quan em van posar la sang que em vaig adonar que abans estava molt blanca.

Beth Magre

La segona vegada, va ser per un avortament

Jo ja tenia tendència a l’anèmia. Em van fer moltes proves per descartar patologies, però no van trobar-ne la causa.
La segona vegada que em van haver de posar sang va ser per un avortament que vaig tenir. Vaig perdre tanta sang que em vaig desmaiar al lavabo de casa, i va venir l’ambulància a buscar-me. Van haver d’ajudar-me a expulsar-lo i vaig arribar a 7 d’hemoglobina. Ja ho vaig veure, que m’haurien de ‘posar bistecs’.

I la tercera vegada, com que ja era molt conscient dels símptomes, vaig sentir-me estranya, vaig anar a l’hospital i em van trobar que estava a 8 d’hemoglobina. Em van posar sang i me’n vaig tornar a casa amb uns nivells de 12. Però seguia trobant-me malament i vaig tornar-hi el mateix matí: tornava a estar a 8. Van diagnosticar-me una hemorràgia intestinal. El cas és que jo tinc endometriosis produnda i això podria tenir relació amb aquests episodis d’anèmia o hemorràgies. No m’ho han sabut determinar mai.

Pel qui dona sang, són 10 minuts; per a qui en rep, va de seguir viu o morir

Jo no he donat mai sang; no he pogut perquè no arribava al mínim de pes. Però sempre penso que algun dia podré arribar a donar sang, no sé quan. El meu home sí que és donant de sang: ell dona i jo en rebo. És com si féssim l’equilibri. Ell s’ho mira així. Dona cada vegada que pot.

Abans del covid, l’havíem acompanyat amb els nens a donar sang, per fer-los conscients de què és i que, quan facin 18 anys, comencin a donar sang com una cosa normal.

Sempre penso que per al qui dona sang, són 10 minuts i poca molèstia més i, en canvi, per als qui en rebem, significa seguir viu o morir. És així d’important per a uns, i relativament poc esforç, per als altres.