Miquel Bages, supervivent d'una doble parada cardíaca

Foto Griselda Escrigas El 9 Nou

He estat donant de sang fins fa poc, quan m’han dit que ja no puc continuar donant i, d’entrada, em va costar acceptar-ho; estava segur que podria tornar el que vaig rebre fa un any!

El febrer passat vaig patir una «mort sobtada recuperada». Havia sortit a córrer amb un monitor del Club Natació Granollers amb un grup del gimnàs que ens preparàvem per fer petites curses de muntanya. Jo sempre he fet molta muntanya, però curses i córrer, mai. Anava amb la meva filla, i la filla de la meva parella. Vam córrer fins al Parc del Puig de les Forques, prop de la  comissaria de Mossos de Granollers. Ens vam parar perquè l’entrenador ens donava instruccions. I allà va ser on se’m va parar el cor. Vaig desplomar-me enrere amb tot el pes mort del meu cos i em vaig fer un cop al cap molt fort: un traumatisme cráneo-encefàlic, em vaig obrir mig cap.

Vaig caure desplomat enrere i em vaig obrir el cap

El que va passar a partir d’aleshores, ho sé pels companys. Em vaig despertar dos dies després a l’hospital i només recordava haver sortit de casa i haver tancat amb clau. Pel que m’han explicat; em vaig quedar tot blau, m’empassava la llengua i em van haver d’alçar al coll i posar-me els dits perquè no m’ennuegués, i tallar-me el buf del coll per poder treure-me’l.

Vaig estar deu minuts que intentaven fer el que podien. En sentir la gent, van venir dos Mossos de la Comissaria a ajudar-me. Les dues nenes ho van viure tot, i la Mireia, la meva companya, que va arribar abans que l’ambulància perquè la van avisar. Les seqüeles de viure una situació així, no són innòcues… ella va estar atesa en tot moment per una Mosso d’Esquadra, la Mariona, que la va ajudar psicològicament.

Els dos agents em van començar a practicar les maniobres de reanimació. I vaig tenir la immensa sort que una Mossa d’Esquadra, l’Anna, de la policia científica que havia plegat, però que tornava a la comissaria per casualitat, va intervenir. Havia estat 8 anys d’infermera a l’Hospital Clínic i em va reanimar. És gràcies a ella i als seus companys, que sóc viu. Després em va dir que es notava que «jo tenia ganes de viure, per la respiració i pels sorolls que feia», perquè em van haver de repetir les maniobres de reanimació, em vaig parar per segona vegada, i em van aguantar fins que va arribar l’ambulància.

Volia tornar la sang que m’havien donat, però no m’han deixat!

Els metges del SEM, de l’ambulància, em van tornar a aplicar descàrregues i em van estabilitzar. Em van dur directament a l’Hospital de Sant Pau perquè és el referent en temes de cor. Allà, el patiment de la família va continuar. La doctora que em va atendre inicialment parlava d’estabilització, però no sabien quina seria l’afectació neurològica per la falta d’oxigen. No asseguraven res. I jo no recordo res. Sé que la cosa va anar lenta. Al cap d’uns dies em van anar retirant la sedació, però estava molt desorientat, no retenia el què m’explicaven, no recordava res. Físicament, em movia bé, però no sabien quina afectació em quedaria. I he tingut una sort immensa.

La recuperació va ser lenta. Al cap de deu dies d’estar ingressat em van operar i em van fer 2 by-passos amb artèries del braç i del pit. Una operació en la que em van obrir de dalt a baix, amb alguna complicació posterior. Primer era el dolor al pit, el no poder caminar i tampoc recolzar el braç que també duia operat. Tenia problemes per orinar per l’afectació interna de la ferida. Vaig patir una sondació traumàtica amb hematúria. Vaig perdre sang, de manera que me’n van haver de posar. Per això, jo ara, el que volia era poder tornar-la!

He tingut molta sort, es diria que algú m’ha escombrat el camí perquè visqui

He estat donant de fa molt temps, des que el meu pare, per la seva malaltia, va estar ingressat a la Puigvert. Llavors a molts familiars ens demanaven de donar sang. I així va ser com vaig començar la donació. Sempre que he pogut, he donat. Fins i tot, amb un grup d’amics motards havíem instaurat una cita anual al febrer, durant la donació de Marató de sang, per anar a donar sang a Mataró. Amb l’excusa d’una xocolatada, fèiem tots el viatge en moto i aprofitàvem per donar a l’escola de La Salle. Ho recordem amb ‘molt de fred’ per les dates, però era un dia únic. I ara que ja estic bé, que he pogut tornar a fer un 3000 aquest estiu, volia tornar la sang que em van donar. Però es veu que després d’una afectació així, no es pot, per no tornar a estressar el cor.

Aquest estiu he tornat a fer un 3000

Però per tot plegat, soc conscient que he estat molt de sort. Jo estava molt bé físicament perquè amb la meva parella, fa molts anys que fem muntanya. I suposem que és per això que vaig aguantar dues parades i mesos després, gairebé no tinc seqüeles. De fet, el mateix dia que vaig sortir de l’hospital, vaig anar directament a conèixer els tres Mossos que m’havien salvat la vida, per agrair-los la seva actuació.

Sempre dic que, tot i la malaltia, és com si m’hagués tocat la loteria. Tinc la mateixa sensació que si m’hagués comprat un número lleig, i resulta que surt premiat. Que dins la mala sort del que és tenir un atac de cor, sembla que m’hagin escombrat el camí per continuar vivint.

Podeu trobar la història a El 9 Nou, en el moment en què el Miquel es retroba amb els Mossos d’Esquadra que el van ajudar.