Lola Ros, jubilada de donant

Si no ho recordo malament, vaig començar a donar sang fa 45 anys, pels volts de 1978, a Bellaterra, en una escola d’estiu de Rosa Sensat. I des de llavors, sempre que he pogut. He tingut 4 fills i no n’he pogut donar sempre, entre embarassos i alguna vegada per pressió baixa o anèmia. Però quan he pogut, ho he fet.

Jo soc del parer que totes les persones, si podem ajudar, ho hem de fer. Ara fa deu anys que estic jubilada i des de llavors, busco activitats que m’ho permetin fer, com ser parella lingüística per conversar o fer classes de català a immigrants  amb el grup de Càritas, perquè a Salt, hi ha un col·lectiu important de persones acabades d’arribar que no entenen ni parlen el català.

Vaig començar a donar sang fa 45 anys, i ho he mantingut quan he pogut

Una de les vegades que vaig donar, deu fer uns 10-12 anys, un infermer em va dir si volia donar plasma perquè va veure que tenia bones venes. I a partir de llavors, ho feia tot; donava les 3 vegades a l’any que les dones podem donar, i donava plasma molt més sovint, perquè en quinze dies t’has recuperat.

Jo havia rebut un SMS que envien a tots els donants de sang i plasma, informant que la meva donació començava el camí per convertir-se en un medicament per ajudar persones com el Pol, i aquest SMS estava signat per ell, com a receptor d’aquesta medicació a base de plasma. I això va ser el que em va motivar a escriure-li  una carta. Tot i que els meus fills em deien que aquesta carta era una circular genèrica i que probablement, el tal Pol ni existia….

Li deia que estava una mica trista perquè el mes d’octubre feia 70 anys i per l’edat, ja no podria continuar donant ni sang ni plasma,  i li enviava un petit poema que jo havia escrit fa temps.

Pol, encantada de poder donar sang i plasma. No em costa gens, només dedicar-hi una horeta i surto tan contenta i satisfeta de poder ajudar, que sembla que m’acaben de fer un regal a mi. 

Ara estic una mica trista perquè el mes d’octubre faré 70 anys -ja soc una àvia- i per l’edat, ja no podré continuar donant. M’he programat 2 donacions de plasma i 1 de Sang per celebrar l’aniversari i plegar. 

Et passo un petit poema -m’agrada molt escriure- que vaig fer dedicat al fet de donar sang.

REGAL

Una riera petita
vermella i calenta,
em corre pel braç
bategant.

 Te l’allargo obert
oferint la vida.
Valuós regal, solidari, a raig!
des del meu cor.

Doncs ja està Pol. Espero que d’aquí un temps, quan estiguis bo i tu facis 18 anys, t’afegeixis a la llista de donants, com jo, i en surtis als 70,  igual de satisfet.

SALUT i sort!

Lola

El cas és que després de l’última donació de plasma, sortint del Trueta, em va trucar una doctora del Banc de Sang per demanar-me ‘un favor’: si podia canviar la data de la meva última donació de sang, que jo volia fer coincidir amb el meu aniversari. Sense entendre per què, hi vaig accedir…..

…veig que entra un nano amb un pastís a la mà…

Després ho vaig entendre. El dia que vaig anar a donar per darrera vegada, estava estirada quan veig que entra un noi amb un pastís a la mà i es dirigeix cap a mi. La sorpresa va ser majúscula: era en Pol!! El vaig reconèixer de seguida, per la foto de la carta. I no m’ho podia creure! De tanta emoció no podia ni parlar. Estava entre contenta i trista, molt emocionada i feliç, però també conscient que no tornaria a poder donar sang ni plasma mai més.

Jo sempre dic que a mi m’agrada molt donar sang perquè no costa res: la feina complicada la fan els altres. És molt senzill, només has de posar el braç i la resta ho fa l’equip mèdic, els infermers i les infermeres i un munt de gent que processa la sang, l’analitza, la transporta i la posa a punt per enviar-la a qui ho necessita. Jo crec que la gent no dona més perquè ni es planteja que sigui tan senzill i necessari.

Sempre que anava a donar, m’emocionava molt perquè hi trobava molts exalumnes, nois i noies de l’Institut S. Espriu de Salt, ara ja amb 18 anys o més, allà amb mi, fent el mateix gest solidari d’ajudar els altres…, i fa goig, és un orgull veure’ls-hi.

Recordo especialment en David A., un noi cec, que li vaig preguntar si no li feia por que el punxessin, i em va dir amb el seu humor de sempre:  “ No, perquè com que no veig l’agulla…”.