Vaig patir una preclàmpsia greu a l’embaràs i la meva filla, la Laia, va néixer a les 27 setmanes amb 840 grams i 36 cm. Era com un conillet. Va estar ingressada a l’Hospital de la Vall d’Hebron 114 dies, 3 mesos i tres setmanes, des del 20 de gener fins a finals de maig. Quasibé 4 mesos de viure a l’hospital, de baixar i pujar de Piera matí i nit, i d’esperar el moment de tornar a casa.
Quan va néixer, no sé si va ser pel disgust, però el cas és que a mi no em va pujar la llet, vaig estar intentant treure’m llet durant un mes i mig. I només vaig aconseguir treure’m unes gotetes, que igualment li donaven! I em deien, «Laia porta, porta, que li donarem». I és clar, unes gotes, quan era tan petita, eren molt d’aliment!
Però no hi va haver manera i ho vaig haver de deixar estar perquè hagués acabat malalta. Sort que la van alimentar amb llet del Banc de Llet, «el oro líquido», que li deien a la Vall d’Hebron. I la veritat, el que fan les donants del Banc de Llet, és d’agrair a cada moment. Hi pensava a cada instant quan estava amb la Laia a la incubadora. Sense això, la Laia no hagués tingut les defenses que necessitava, n’estic segura. I ha contribuït al petit miracle que ara estigui la mar de bé de salut. Tant de patiment, sí, però veure-la ara, ho compensa tot.
El que hem arribat a patir només ho sap qui ho passa. Com la Cristina i els seus bessons, amb qui vam compartir box a la Vall d’Hebron. Nosaltres pujavem i baixavem cada dia des de Piera, i al final, ho vam trobar normal. D’altres, venien de molt més lluny i tots passavem tot el dia a l’hospital.
La Laia va haver de dur oxigen des que va néixer, el 30 de gener i fins i tot quan vam marxar cap a casa. No ens van deixar marxar fins que ella no va aprendre a menjar perquè des de l’inici, ho havia fet amb una sonda nasogàstica. I és per això, que vam deixar la Vall d’Hebron 3 setmanes més tard del que hagués tocat: amb 43 setmanes d’edat i més de 3 kg. I amb oxigen, que va dur fins al 21 de juliol
Ha estat com un petit miracle, la Laia no té cap seqüela, almenys pel que fa a encostipats i bronquitis, que és el que et diuen que més vigilis. Com tots els nens nascuts abans de termini, li ha costat més aprendre a caminar, en general va molt endarrerida, però ja hi has de comptar, no pots pretendre que sigui com els nens de la seva edat. És una prematura i tot arribarà.
“Es necessita sang i plasma, i nosaltres en tenim; quin és el dubte?”
Josep Maria Fuentes, donant de sang centenari“En aquell moment posaria una emoticona d'aquelles d'un cor als ulls. Cada dia.”
Montse Fortuny, infermera del Banc de Sang de l'Hospital Clínic“En una situació així, si pots ajudar la gent, ho fas”
Albert Luque, imprimeix mascaretes amb la seva impressora 3D