Sandra Pérez, mare de dos fills prematurs

Sóc mare de tres nens, els dos últims prematurs. El primer va ser en Pau, que va néixer amb 37 setmanes, en Roger, amb 32 i en Gerard, amb només 27 setmanes. En comparació amb els altres dos, el naixement i els primers mesos de vida del Gerard han estat el procés més difícil que hem viscut, es pot dir que és un miracle que estigui viu. I va ser per això, per la necessitat de compartir les experiències viscudes i convertir-les en alguna cosa positiva per a altres mares i pares amb nens prematurs, que al cap d’un any de néixer el Gerard vam crear l’Associació Petits Grans Herois, a l’Hospital General de Catalunya.

Vaig fer tres preeclàmpsies, amb el temps he sabut que no tinc les artèries vaginals bé i això fa que tingui nens petits i que faci retenció i augmenti la pressió. Però dels tres, el Gerard és el que ha passat de tot, coses que no sabíem ni que podien passar. Va néixer que no pesava ni dues ‘peres’, amb 630 grams, abans dels 6 mesos de gestació.

No ens van assegurar que visqués

Em van ingressar quan ell tenia 26 setmanes perquè em vaig començar a trobar malament, per controlar-me els alts i baixos de la tensió. Altra vegada vaig fer una preeclàmpsia. I vaig aguantar a penes una setmana. Estava tan malament que no podia ni obrir els ulls. Els metges en principi volien esperar però aleshores van veure que ja no era possible i me’l van fer néixer. No ens van assegurar que visqués.  Érem a l’Hospital General de Catalunya, on ens han ajudat molt.

I a partir de llavors, al Gerard li va passar de tot. Vam estar 5 mesos a l’hospital i va estar intubat diverses vegades, va rebre 10 transfusions de sang, i fins i tot va fer una parada respiratòria. Vam tornar a casa quan feia només tres dies que li havien tret l’oxigen i ens van fer emportar l’equip, per si de cas.

Vam estar 5 mesos a l’hospital i li va passar de tot

Associació PetitsgransheroisI malgrat tot el que va passar, podem dir que ha estat molt de sort, perquè se n’ha sortit sense gairebé seqüeles,  sembla un miracle. Teníem por pel risc sever de retinopatia, per exemple, com els passa a molts prematurs, però l’únic que li passa ara, als 3 anys, és que ha  de portar ulleres. Hi ha nens que han quedat sords profunds, amb problemes greus a la vista i amb moltes seqüeles. Nosaltres, és a dir, ell, ha tingut molta sort.

Jo sempre que puc, dic que gràcies a la llet de les mares donants que li donaven  del Banc de Llet Materna, el Gerard és viu. Que li han salvat la vida. Ell és un supervivent, és cert, però sense haver estat alimentat amb la qualitat de la llet materna, estic segura que tot plegayt hagués anat diferent.

Si ho arribo a saber llavors, em faig donant de llet materna!

De fet, fa 12 anys, amb el meu primer fill, jo tenia moltíssima llet. Si ho arribo a saber llavors, em faig donant!

Després de tot el que vam passar, recordo que les meves amigues em deien que parlava amb llenguatge morse, perquè després de tant de temps a l’hospital  i de tantes coses, jo i el meu marit ens vam convertir en experts en llenguatge mèdic. I de fet, ha estat aquest un dels motius per a impulsar l’associació. La vam presentar el 17 de novembre del 2015, el Dia Mundial del Prematur.

Volíem ajudar a les famílies de pares i mares de l’Hospital General de Catalunya que han de passar per això, com ho vam fer nosaltres, tant a nivell emocional com a nivell pràctic, per parlar-hi de tu a tu, compartir l’experiència i trobar els punts en comú. Per la burocràcia, per exemple, perquè són moments molt durs. Et perds, i en canvi, has de saber com tramitar les baixes, que tens dret, per exemple a 2 anys de baixa si el teu fill és un prematur extrem… I també de cara als pares, que són els grans oblidats en aquesta experiència i que, per contra, moltes vegades són els que s’han de fer càrrec del nadó als primers moments i de moltes més coses.  Jo intento anar un cop la setmana a l’Hospital General per donar suport a les famílies, i després hi ha les trucades..etc. Però som una associació oberta a tothom qui ens vulgui consultar. L’objectiu és compartir l’experiència viscuda i com expliquem a la web, “ser un punt de trobada per tot el que envolta aquesta maternitat diferent, la de tenir un nen prematur”