Núria Perich, afectada per una preeclàmpsia

Puc dir que la vida m’ha donat una segona oportunitat. I per això estic aquí.

Jo estava embarassada del meu primer fill. Vaig estar molt bé durant tot l’embaràs, i un dia em vaig sentir molt fatigada, tinc la pressió baixa i vaig pensar que era això, i com que a la nit vaig trobar-me pitjor, vam anar a l’hospital. I la sorpresa va ser que tenia la pressió molt alta, estava a 18. Em van ingressar. Al cap de quatre dies em feien una cesària d’urgència; vaig tenir una preeclàmpsia. Jo gairebé ni sabia el què era. I llavors va començar el ‘periple’.

Em vaig despertar el dia del meu 38 aniversari, després de 6 dies d’estar sedada. M’havien operat una segona vegada d’urgències perquè l’úter no parava de sagnar. I després una tercera vegada, perquè no coagulava i l’hemorràgia seguia. M’havien transfós tantes bosses de sang que vaig patir una coagulopatia. El metge em va dir: “no tens ni una gota de sang teva”. Va ser el moment que vaig estar més fotuda. Per sort, finalment van trobar un medicament que em va fer coagular, que és el que fan servir per grans catàstrofes.

Per sort, van trobar un medicament que em va fer coagular

D’aquells dies, recordo coses, com que li vaig dir a un metge que no em volia morir o a una infermera que va ser un dels meus àngels de la guarda “Pepa, feu màgia si us plau”. Vaig estar 20 dies a l’UCI i quan em vaig poder aixecar, vaig veure que a una pissarra hi havia apuntat el que tenia cada pacient els box, i li vaig dir al Rafel; “ostres, mira el box 6 que fort, hi posa: coagulopatía i fallo multiorgànico” i em va dir, però si ets tu!! Després vaig saber que els grans transfosos poden tenir problemàtiques extres com pot ser la coagulació, i també les crisis respiratòries, i en vaig fer dos.

L’Emma va néixer molt petitona, amb gairebé 33 setmanes, va pesar 1 ,570 kg i va millorar de seguida. Tot aquest temps el Rafel pujava i baixava de planta cada tres hores a veure la nena. Primer, les tomes les feia amb sonda, i el tercer dia li van dir que necessitava contacte físic i ell va fer tots els cangurs, el contacte de pell amb pell. Jo no en vaig fer cap. No podia.

Tenia por de no tornar-me a despertar

Vaig patir un post-trauma, en diuen. Psicològicament vaig estar tocada durant bastant temps. Em feia por estar sola, no em volia adormir perquè em creia que no em despertaria. No sabia si estimaria a l’Emma; quan vam arribar a casa, després de 40 dies, quasi no l’havia tocat. No podia ni caminar i, si no em valia per mi mateixa, com em podia fer càrrec d’un nadó?  La psicòloga em va ajudar molt a fer el vincle. Però va ser molt difícil al principi.

I ara, dic sempre que, si estic aquí, és gràcies a una feina d’equip, perquè molt altra gent ha treballat molt: doctors, fisios, psicòlegs, oftalmòlegs, els que em feien la diàlisi… Llàstima que no em deixen donar sang, però he sabut com és una feina que no sabia ni que existia, professionals que han estat els meus àngels de la guàrdia i gràcies als quals sóc aquí.