Cristina Lorente, donant i filla d'un receptor de sang

Un dia a l’empresa on treballo va venir la unitat mòbil del Banc de Sang i Teixits. Jo no havia donat mai però ja feia temps que ho tenia al cap, així que ràpidament em vaig decidir. Una companya i jo vam baixar i per primera vegada vàrem donar sang. Des d’aleshores ja no hem deixat de fer-ho.

Uns quants anys més tard el meu pare va ser diagnosticat de leucèmia, una malaltia greu de la sang que en els seus inicis es va poder tractar bé amb medicació. Però la malaltia es va anar agreujant, ell no es trobava bé i un dia el metge li va dir que calia fer-li una transfusió.

En aquell moment, en què el meu pare empitjorava, vaig veure com aquella bossa de sang li tornava a donar un cert benestar i una mica més de força. Aleshores vaig pensar en aquella persona anònima que un dia va decidir anar a donar sang. Aquella persona que s’havia assegut a la llitera i, que mentre pensava en les seves coses, o xerrava distretament amb la infermera, havia donat vida al meu pare. Un petit gest que es convertia en esperança per algú que estava lluitant per continuar vivint. Quelcom tan important com això: continuar vivint.

Les transfusions eren més constants, més necessàries i, un cop ingressat a l’hospital, imprescindibles per seguir endavant. Cada cop que per la porta de l’habitació del Clínic entrava personal del Banc de Sang era un alè d’esperança, la certesa de saber que es podia lluitar una mica més, que seguíem… I en aquells moments tan durs era important pensar que es podia continuar.

Vaig veure com es tancava el cercle. Jo havia donat i ara, d’alguna manera, rebia. El sentiment d’agraïment era absolut. D’altra banda vaig percebre amb més claredat encara la importància de les donacions i què s’aconseguia amb elles.

La sang no es pot fabricar. Qui la dona fa un regal immens. Donar sang és un petit esforç, una mica de temps i una punxada. Però no només això, és donar vida i esperança, és regalar la possibilitat d’un futur, és curar una malaltia. No hi ha regal més gran que el que pot salvar una vida. Sense les donacions de sang moltes vegades la batalla es perdria, per moltes persones no hi hauria més oportunitats.

El meu pare, malgrat tot, va morir, però jo em sento en deute amb tota aquella gent que és donant de sang i que li va permetre lluitar fins a l’últim moment. He volgut donar el meu testimoni per agrair totes i cadascuna de les donacions que cada dia es fan a Catalunya i a la tasca immillorable que es fa des del Banc de Sang i Teixits.

Moltes i moltes gràcies!