Fèlix Capella, donant a la primera cita

Ja no recordo quan vaig començar a donar sang, era molt jove. Però el que sí que recordo és que una vegada, vaig anar a donar sang a la primera cita. M’explico. Havia quedat amb una noia i anàvem en moto. Vaig passar per davant de la Clínica Corachan i vaig recordar que tenia pendent de donar sang i em va sortir així; li vaig dir: «escolta, no et fa res si parem un moment i vaig a donar sang?». La noia devia flipar. El cas és que vam acabar tots dos donant sang.

Suposo que vaig començar a donar perquè vaig veure en algun lloc que feien crida. El mateix em va passar amb la Fundació Josep Carreras, vaig veure un programa sobre el què feien, i per això em vaig fer donant de medul·la. Em van dir que no havia de fer res. Només una analítica i el més probable és que no t’avisin mai més a la vida. I després, a la meva germana li van poder fer un trasplantament de medul·la. I també va necessitar sang. I només per això, vaig pensar que valia la pena haver donat. Quan més ho necessites, és quan poses en valor el fet d’haver donat.

Cada vegada em fan més por les agulles, però cal donar

Haig de confessar que cada vegada em fan més por les agulles, i no sé perquè, però el fet en sí em fa més impressió. I per això, per a mi, em va molt bé ara que el Banc de Sang et truca i et cita.

Em costa d’entendre perquè tothom qui pot, no es fa donant. Jo en faig molta campanya de tot això. Els amics i el meu entorn em diuen «pesao» perquè no paro mai d’intentar convèncer la gent que es faci donant, del que sigui. I penso que l’educació de donar sang hauria d’estar inclosa obligatòriament dins el sistema educatiu. Perquè així ja no caldria anar fent crida i patir per la falta de reserves de sang.

Vaig anar a donar a l’inici de la pandèmia, ni vaig pensar en si hi havia risc

Jo sóc donant de sang, plasma i plaquetes. I en èpoques, m’han dit que em reservi per a plaquetes, perquè són les més buscades quan baixen els nivells de donació.  Quan va començar la pandèmia, em van trucar perquè anés a donar sang, i vaig pensar: «ostres, que bé, puc ajudar». Vaig anar a l’Hospital Clínic quan no hi havia ningú, feia por i tot. I recordo que, després, al tornar a casa i al comentar-ho amb els amics i l’entorn em van dir que potser no hi hauria d’haver anat, per si era un risc. Però jo, ni ho havia pensat.

Penso que mentre pugui ajudar, ho faré. I així emplaço a tothom qui conec!