Joan Carles Bargalló, donant 'familiar'

Vam tenir bessonada, això ja fa 22 anys, i una de les nenes va agafar icterícia. Resulta que hi havia un problema de sang, de compatibilitat amb la sang de la mare, que passa a vegades en els segons fills. Era un embaràs gemel·lar, però de bosses diferents, de germanes que han coincidit en el període gestació.

Recordo que vam estar deu dies pendents, no li trobaven què era, i al final, li van haver de fer una transfusió sencera de sang. A la Clínica del Sagrat Cor de Barcelona, d’on era el pediatre que la duia. Li van salvar la vida, ho recordarem sempre.

Li van salvar la vida i vaig pensar que si se’n sortia, em feia donant

I llavors vaig pensar; si ens en sortim d’aquesta, em faig donant.

I la veritat és que des de llavors, fa 22 anys, que he estat constant. Al principi anava a l’Hospital de Bellvitge a donar, però des de fa molts anys ja sóc fix al Clínic, em coneixen molt. L’equip del Banc de Sang de l’hospital, ja són com de la família.

I el cas és que tota la família som donants, hem anat a donar conjuntament diverses vegades. La meva filla Naila, que és la que va rebre sang en néixer, també és donant des que va fer 18 anys, encara que per anèmia no ha pogut donar massa. I també els germans, el Pol i la Noa, i la meva dona, ho fem tots.

Jo intento fer tot el cicle, donar els 4 cops l’any sang que puc i després, tinc ja per rutina cada 15 dies anar a donar plasma i si quan hi vaig, hi ha necessitat de plaquetes, també en dono. A mi no em truquen per avisar-me perquè ja hi vaig sempre. Ja agafo hora quan surto. Ni hi penso, ho faig perquè des del que li va passar a la meva filla, és com una forma de ser conscient que hi ha d’haver sang per a qui ho necessiti, com ens va passar a nosaltres. No hi ha més.