Marc Sellarès, víctima d'un accident greu de muntanya

El 4 de gener farà un any vaig patir un accident molt greu de muntanya. Havíem sortit a fer escalada a Bellver amb dos amics meus. Portàvem tot el material, ho portàvem molt ben preparat i l’escalada va ser perfecte. Ens ho vam passar molt bé. No vam voler fer cim que volíem, tot i que estàvem a pocs metres perquè havia estat una escalada molt llarga i vam decidir tornar cap a casa. Estàvem contentíssims del dia.

Havia estat un dia perfecte, tornàvem cap al cotxe

Al camí de tornada cap al cotxe, ja fosc, va ser quan vaig relliscar. No vaig veure que el camí estava completament gelat, el terra era de vidre.  Baixàvem per un camí marcat de muntanya, i un crampó em va patinar i vaig caure muntanya avall panxa enlaire, primer amb crits i després vaig desaparèixer en al foscor. Això va ser el que em van explicar després els meus amics perquè el meu record, tot i que la caiguda va ser conscient, només arribar fins deu minuts abans de la caiguda. Els metges em van dir després que això és habitual que passi en accidents traumàtics.

La reacció dels meus amics va ser clau

La reacció dels meus amics va ser clau. L’un es va posar a buscar-me i l’altra va trucar de seguida als bombers, al 112. Això em va salvar, em van dir després els bombers, perqùe normalment, els amics es posen a buscar tots i es perd un temps molt valuós.

Un equip dels GRAE va arribar al cap de quatre hores, van arribar a ser deu bombers i després s’hi van sumar els Mossos. Els meus amics es temien el pitjor, i els bombers em van trobar al cap de poc d’arribar. Havia topat contra un arbre, l’únic que hi havia a la baixada, que em va salvar la vida. Tot i això estava inconscient, gemegava i tenia el cos a 16 ºC quan per sota dels 14, 3 ºC es produeix la mort.

Tots els que arribaven m’anaven posant les jaquetes a sobre. Tenia cops al cap, i diverses fractures. Van baixar-me com van poder fins arribar al 4×4 i llavors a l’ambulància. La seva actuació va ser increïble. Sóc viu gràcies a ells, i a molta més gent.

Em donaven per mort, tenia el cos a 16ºC

Mentrestant havien avisat la meva família i la meva parella que venien des de Navarcles. L’angoixa que van passar no la vull per ningú. Van seguir el meu periple perquè primer van mirar de portar-me a la Seu d’Urgell, però per la gravetat de l’accident, van canviar per anar a Puigcerdà i allà van veure que pel que m’havien de fer, havia d’anar a la Mútua de Terrassa. M’hi va dur un helicòpter. I allà em van induir el coma i em van operar. I em van posar sang.

El pronòstic era molt pessimista, no sabien si sobreviuria

Vaig estar deu dies en coma i un mes i mig a l’Hospital. I el pronòstic era molt pessimista. Primer no sabien si sobreviuria, després si podria caminar. I quan em vaig despertar, no coneixia ningú. I va començar un llarg camí cap a la recuperació que puc dir que ha superat totes les expectatives dels metges. Amb ajuda de la neuròloga, vaig començar a recordar, a fer els exercicis que em deia. Al principi em van dir que hauria d’anar a la Guttman, però al cap de 6 mesos i algunes operacions al braç i a les mans, vaig tornar a casa.

Tenia la necessitat de donar sang, i quan he pogut, ho he fet

Penso que vaig tenir la immensa sort que tot això passés abans del COVID19, perquè el fet de poder veure cada dia la meva família, va fer que jo evolucionés molt. No ho habués pogut fer mai, aïllat.

Ara, encara faig exercicis que m’envien de la Guttman, com memoritzar imatges..etc. I encara m’hauran d’operar una quarta vegada d’un dels colzes. Però surto a córrer i ja he fet curses! És una gran alegria per a mi.

Fa un mes i pico que vaig veure un anunci de la donació de sang. Tinc la necessitat de donar. A mi, m’han salvat la vida. Fa temps que penso que tot el que m’han ajudat ho he de tornar d’alguna manera, I a l’hora d’omplir el qüestionari vaig veure que havien d’haver passat sis mesos de la darrera operació. Faltaven 3 dies!! Llavors vaig haver d’esperar fins la setmana següent per poder donar sang. I l’Anna, la meva companya, també en va donar. Així que a partir d’ara, mentre pugui, seguiré donant.

Tinc clar que vull ser bomber, i que tard o d’hora ho aconseguiré

I ara tinc un objectiu vital molt important, ser bomber. Per casualitat, pocs dies abans de l’accident m’havia apuntat per fer les oposicions, que van ser al setembre, i el sol fet de poder-les fer, ja va ser un èxit per a mi. Tinc clar que vull ser bomber, costi el que costi ho aconseguiré. Els bombers em van salvar la vida, i jo vull ser bomber per fer el mateix. És una manera també d’agrair i de tornar el que van fer per a mi.

Més informació:

• Entrevista RAC1
• Entrevista Naciodigital