Teresa Bañeres, receptora d'un trasplantament de moll d'òs

Tinc 66 anys. Vaig patir una leucèmia i fa tres anys, l’1 d’agost, em van fer un trasplantament de moll d’òs de la meva germana. Tot va anar molt bé. Estic prenent immunosupressors, que és lo que toca a tothom que ha patit un trasplantament així. Però el que em passava des de fa temps és que se m’engarrotaven els peus i els braços, i tenia la pell com encartronada. Es veu que és una de les malalties derivades del trasplantament, Empelt contra Receptor (MECH). I a la Vall d’Hebron, em fan parlar de la possibilitat de fer fotoafèresis. És un tractament en el que t’has d’estar un parell d’hores endollat a una màquina perquè et treuen la sang, hi posen un fàrmac i llavors te la retornen. No fa res, només que si no portes catèter, t’han de punxar dues vies, una d’entrada i una de sortida. Però tot fos això!

I la veritat és que m’hi he notat molt.

Vaig començar el tractament al maig, primer havia de venir dos vegades per setmana però ara és cada quinze dies. I em vaig començar a notar que podria moure els peus, que ja no tenia els braços tan encarcarats.

Teresa Bañeres amb l’equip de la Vall d’Hebrón

Aquesta última vegada, vam tenir un bon ensurt perquè tornàvem i em vaig quedar inconscient al cotxe. El meu marit va conduir com un esperitat fins a l’hospital. Anàvem com si fossim una ambulància, es veu. I és que el catèter se m’havia infectat i em van haver d’atendre immediatament. Per sort ja està.

Quan ens toca sessió, baixem amb el meu marit, l’Ismael, ens ho prenem amb calma. Si toca a primera hora, arribem molt aviat per no agafar el trànsit de l’entrada a Barcelona. I si quan tornem s’escau l’hora de dinar, ens quedem a Lleida a un restaurant on ja hi tenim costum.